jueves, 21 de septiembre de 2017

Pla autonòmic contra l'explotació sexual de dones i nines


Dia 23 de setembre és el Dia Internacional contra l’explotació sexual i la trata de persones. El tràfic d'éssers humans és l'esclavitud del nostre temps. Suposa una profunda violació dels drets humans, de la dignitat i de la llibertat de la persona i constitueix una forma de delinqüència greu, que en la majoria de les ocasions implica a organitzacions delictives a les que proporciona importants beneficis basats en la utilització de les persones amb diferents finalitats d'explotació.

La trata afecta a més de 20 milions de persones a tot el món. Dades de les Nacions Unides estimen que el 79% de les persones víctimes de tracta ho són amb finalitat d’explotació sexual. Les dues terceres parts de les víctimes de tracta són dones. El negoci de la tracta és dels tres més rentables del món, per darrera del narcotràfic, movent més de 32.000 milions de dòlars a l’any.

L' Oficina de Nacions Unides contra la Droga i el Delicte en Europa estima que només es detecten 1 de cada 20 potencials víctimes de tracta amb fins d’explotació sexual.

A Europa, es calcula que unes 500.000 dones treballen en la mal anomenada indústria del sexe. La majoria arrela en territori espanyol.

La prostitució és una de les principals causes de la tracta amb finalitats d'explotació sexual. Subdesenvolupament i prostitució van intrínsecament de la mà. El 90% de les dones que exerceixen la prostitució són dones immigrades i, segons informes policials, majoritàriament víctimes de la tracta.

Organitzacions  com Metges del Món han alertat de que les Illes Balears és una de les comunitats amb més  proporció de consum de prostitució i que els joves de les illes són més propensos a consumir prostitució que a la península.

Un recent informe elaborat pel Grup d’Estudis de la Prostitució a les Illes Balears (GEPIB) conclou que a les nostres illes unes 2350 dones ofereixen serveis sexuals i que al voltant de 100.000 homes fan ús de la prostitució cada any a Balears. Entre 4700 i 4900 homes de les nostres illes recorren de manera freqüent a la prostitució, amb la compra de cinc o més serveis sexuals al més. Aquest informe calcula que a l’arxipèlag es mouen uns 50 milions d’euros anuals, malgrat aquesta és una estimació a la baixa.

L'explotació sexual és una forma d'esclavitud, un exercici de violència de gènere, una vulneració dels drets humans i una cruel manifestació de la desigualtat i de la feminització de la pobresa. Per aquesta raó la  Llei 11/2016, de 28 de juliol, d'igualtat de dones i homes aprovada al Parlament de les Illes Balears l'any passat atorga drets a les dones explotades sexualment, perquè les hem incorporat com a víctimes de la violència sexual, i per tant, susceptibles d’un especial protecció per evitar-ne la seva discriminació.

Ara bé, el Grup Socialista, conscient de què hem d’anar una mica més enllà, hem presentat una proposició no de llei amb les altres forces d'esquerres i que ha contat amb el suport unànime de la comissió d'assumptes socials i drets humans. Aquests acords són: i desplegar alguns instruments que poden ser útils contra la tracta, dintre del marc de les nostres competències.


1. Que el Govern implementi el Pla Integral de lucha contra la trata de mujeres y niñas con fines de explotación sexual 2015-18 que representa el compromís assumit pel Govern d’Espanya per a prevenir, reprimir i sancionar el tràfic de dones amb fins d’explotació sexual, tal i com estableix el Protocol de Palerm l’any 2000.

2. Que es desenvolupi en el termini d’un any un Pla Autonòmic contra el tràfic de dones i nines amb fins d’explotació sexual que hauria de definir les principals línies de treball i acords mínims de prostitució promoguts pels agents socials que intervenen en aquest camp i coordinar-nos amb totes les institucions.

3. Que el Govern integri la perspectiva de gènere a les estratègies turístiques, per combatre la idea de Balears com a destinació de turisme sexual, ja que és un fet que el consum de prostitució es dispara a les nostres illes en el mesos de temporada alta, tant pels turistes com pels treballadors temporals i aquesta demanda afavoreix el tràfic de dones.

4. Impulsar des de la perspectiva dels drets humans, les línies estratègiques i acords de mínims de prostitució promoguts pels agents socials que intervenen en aquest camp que reclamen campanyes estables de sensibilització, participació real de les persones afectades en els projectes d’atenció sostinguts amb fons públics, formació permanent, educació formal i informal en educació afectiva-sexual, especialment en educació secundària, col·lectius de risc, creació d’un observatori del fenomen de la prostitució, millorar la cobertura dels drets fonamentals, etc.

5. Instam el Govern d’Espanya a prendre mesures per des incentivar la demanda de prostitució i estudiar –tal i com han fet altres països- la penalització de la compra de sexe.


Cinc propostes d’acord que tots els grups polítics han subscrit perquè entenem que la trata és incompatible amb un estat democràtic.

jueves, 6 de octubre de 2016

Infants robats




Fa uns mesos al Parlament debatíem la proposició de llei de persones desaparegudes durant la guerra civil i el franquisme. Una passa decidida a favor dels drets humans i per restituir la memòria de les víctimes.

En aquesta línia el Grup Socialista hem presentat una iniciativa té que veure amb un tema silenciat, però que des de fa uns anys, ha esclatat al debat públic gràcies a associacions de víctimes d’adopcions il·legals i desaparicions forçades infantils en tot l’estat espanyol.

Estam parlant de tràfic d’infants que va començar en la dècada dels 40 del S.XX com a mesura de repressió política, quan a les dones republicanes els arrabassaven els seus fills, seguint les teories nazis del Doctor Vallejo Nájera.

Aquests són els 30.000 nins i nines als que es referiria el jutge Baltasar Garzón en la seva investigació, els nins i nines que varen ser robats cruelment a dones republicanes i la recerca del qual arriba fins 1954.

Durant el franquisme es va crear una situació procliu a què famílies amb capacitat adquisitiva i adeptes al règim  poguessin accedir a infants de dones republicanes. Tot això es va fer amb la vinculació estreta de l’Església Catòlica.
A partir dels 50 i 60 les famílies humils també començaren a ser objectiu d’aquesta trama que continua com a negoci fins els anys 90.

Investigacions recents que han destapat casos aberrants com els de Sor María Gómez Valbuena, la gran lladre de nens han destapat el modus operandis de les violacions comeses contra les víctimes.

La Asociación Nacional de Afectados por Adopciones Irregulares (Anadir) ha estimat que uns 300.000 nins i nines han estat robats de les seves famílies, arribant a afirmar que el nostre país va ser en un supermercat de bebès.

Segons les dades de Orígens ells tenen constància de 75 casos denunciats per sospites de d’adopcions irregulars a les nostres illes en aquest període.

Era tan fàcil inscriure a un bebè com a biològic que això va facilitar el robatori i per tant el tràfic de bebès. Tot això sota el marc de les lleis vigents del moment, on la Llei d'Adopció de l'època ho permetia, fins que va ser modificada l'any 1987.

El procés comú era senzill: una dona donava a llum, gairebé sempre sota els efectes de la sedació, a posteriori, sense més explicació, li comunicaven que el seu bebè havia mort. El metge, infermeres i matrones li comunicaven que era millor no veure-ho pel trauma que anava a sofrir; no obstant això sempre disposarien d'un bebè congelat.

 D'altra banda, el personal sanitari manifestava en tots els casos que “s'encarregaven de tot el que concerneix als tràmits d'enterrament” fins i tot en reclamar els propis pares el cos del bebè. Molts d'ells eren donats en adopció, adopcions il·legals que es presentaven sota la cobertura aparent d'obres de caritat, exercides per persones consagrades a l'Església Catòlica o molt properes a les seves estructures formals, la qual cosa avalava la seva impunitat. També sota l'excusa de la moral s'incitava a les joves mares a cedir als seus bebès en adopció, una adopció proveïda de tota classe d'irregularitats, on administrativament es procedia a desvincular a pares i fills esborrant tota identitat. És important destacar que la pròpia Llei d'Adopció modificada en 1987, va facilitar fins a aquest moment el tràfic de nens per inscriure als bebès adoptats com a propis. Igual que la Llei de Part Anònim modificada durant una dècada després en 1997.

En el llibre de defuncions s’anotaven els nadons que suposadament morien amb els morts reals. Els nadons que suposadament morien eren anotats amb una causa final absurda de defunció. La recerca de documentació realitzada en base a les causes finals absurdes de mort, junt a les declaracions de metges especialistes corroboren la impossibilitat de tals causes, fa que es constati que el que té la família és una partida falsa i per tant objecte de denúncia. Si per una banda, en el llibre de defuncions es troben inscrits els infants morts es dedueix que en el llibre de nascuts estigui el seu equivalent, és a dir, els infants nascuts realment amb els hipotètics nats aquell dia, hora i amb l’apunt de pares falsos.

Les desaparicions han tingut lloc en establiments penitenciaris, reformatoris, convents, en hospitals públics de l'Estat i de les Diputacions, clíniques privades i Cases Bressol i Institut Provincial de Puericultura de diferents ciutats espanyoles, des del Franquisme fins a ben entrada la Democràcia, Per tant és lògic pensar que als arxius d’aquests centres estiguin anotat tot això.

Aquesta realitat està repleta d’històries personals que tenen com a dolorós transfons el desarrelament, el desconeixement, la sensació d’abandó, la desinformació i la necessitat de recerca de la veritat.

Una realitat que més enllà de les xifres requereix de l’atenció preferent de les administracions públiques.  No podem silenciar el problema de les víctimes del robatori de bebès i entenem que és necessària la col·laboració i compromís amb aquestes famílies així com articular solucions que atenguin a les persones afectades.

El Ministeri de Justícia es va comprometre a implementar una sèrie de mesures que les persones afectades reclamaven i que a dia d’avui són qüestionades per la seva eficàcia per part de les entitats representatives de les víctimes d’aquestes substraccions.

Una societat democràtica ha de reconèixer aquest problema d’Estat perquè necessita saber què ha passat amb més de 300.000 nins i nines que varen ésser separats dels seus progenitors.

Hi ha un model a seguir en matèria de desaparicions infantils: el de las Abuelas de la plaza de Mayo d’Argentina. Que han intentat provar que els 500 robatoris perpetrats durant la dictadura argentina (76-83) varen obeir a un pla sistemàtic dissenyat des de la cúpula de l’estat. I de fet, així ho va reconèixer la sentència al considerar que es va exercir terrorisme d’estat mitjançant la pràctica sistemàtica i generalitzada de substracció, retenció i ocultament de nins menors de 10 anys, sota un pla general d’aniquilació.

Per tot això el Grup Parlamentari Socialista, hem presentat les següents propostes d’acord, que han obtingut el suport majoritari dels grups. 

1. Parlament de les Illes Balears manifesta la seva solidaritat i suport amb totes les persones afectades per adopcions il·legals o irregulars.

2. El Parlament de les Illes Balears insta el Govern de les Illes Balears a promoure mesures encaminades, en col·laboració amb els Consells, per a protegir a qui hagi patit la substracció i adopció il·legal obrint noves línies d’atenció a les persones afectades.

Hem instat al Govern d’Espanya a:

3.1 Crear una Mesa Permanent amb representació de les diferents administracions públiques implicades i les associacions d’afectats.

3.2 Reordenar l’actual Oficina d’atenció als afectats per casos de bebès robats, creada en el si del Ministeri de Justícia, a fi de dotar-la d’operativitat o funcions reals.

3.3 Impulsar les reformes legals i reglamentàries necessàries per a la creació d’una secció especialitzada en la Fiscalia General de l’Estat que permeti investigar de manera coordinada els fets que presentin indicis de ser constitutius de delictes relacionats amb els robatoris de bebès.

3.4 Crear una unitat policial especialitzada en la resolució dels més de 300.000 bebès desapareguts entre els anys 1940 i 1999.

3.5 Impulsar les mesures legals precises a fi de què els delictes relacionats amb la trama delictiva del robatori de bebès siguin tipificats com delictes de lesa humanitat i per tant, assoleixin la condició d’imprescriptibles, d’acord amb l’article 131.4. del Codi penal, així com que aquestes persones siguin restituïdes econòmicament per l'Estat.

3.6 Finalitzar la base de dades sobre identificadors d’ADN, creada en el si del Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses seguint totes les exigències tècniques de la Comissió Nacional per l’ús forense de l’ADN, adscrita al Ministeri de Justícia.

3.7 Crear una Comissió de la Veritat en relació amb els suposats robatoris de bebès i adopcions irregulars efectuades durant els anys 1940 i 1990.

3.8. Que el robatori d’infants sigui reconegut com un problema i assumpte d’Estat.

3.9 Adoptar mesures per garantir l’apertura dels arxius d’institucions com l’Església.


3.10 Crear una Comissió Nacional de Persones Desaparegudes. 

Desitjo que amb aquesta proposta poguem donar una miqueta de llum a moltes famílies que es troben en aquesta situació.

jueves, 22 de septiembre de 2016

70 ANYS SÓN MASSA. PER LA IGUALTAT SALARIAL.





Quants dies més ha de treballar una dona per cobrar el mateix que un home? La resposta, en tots els casos, hauria de ser 0, no obstant això, l’escletxa salarial, la diferència entre el salari d’homes i dones, no ha aturat d’augmentar els darrers anys.

El ritme actual en la reducció de la bretxa salarial és tan lent que la pròpia Comissió Europea ha afirmat que de seguir així, haurem de menester 70 anys per assolir la igualtat de remuneració.

Com que no poden esperar tant de temps cal agafar el bou per les banyes el Grup Socialista hem presentat en la Comissió parlamenària d'Assumptes Socials i Drets Humans una proposició no de llei per corregir aquesta desigualtat retributiva. 

Cal dir que és una proposta que arriba després d'un any de feina legislativa, com la llei d'igualtat entre dones i homes i d'un gran compromís per part del Govern de les Illes Balears. Cal recordar que som la primera comunitat en incorporar clàusules socials en els contractes amb l’administració, per fomentar la feina de qualitat- i s'ha constituit fa poc el Consell de la Responsabilitat Social Corporativa. 


No hi ha una única causa de la desigualtat salarial. És un debat molt complex on es mesclen factors estructurals, econòmics, de mercat laboral i de gènere.

La infravaloració social del treball de les dones és una de les causes. I ja sabem que signifiquen salaris baixos:  precarietat laboral i existencial. Els baixos salaris que perceben les dones, unit a la manca de repartiment de les tasques de la llar i de les cures, dona com a resultat unes forts diferències en relació als homes. Les dobles i triples jornades afecten a la qualitat de vida de les dones, a la seva autonomia, benestar i llibertat. Qui s’ocupa per sobreviure difícilment accedirà a la cultura o a la participació social i política.

Podem afirmar que tenim dos grans cavalls de batalla: el mercat laboral i el patriarcat.

Si anem a les dades, la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la remuneració anual bruta de les treballadores espanyoles va ser d’un 24% inferior a la dels homes, la més alta dels darrers sis anys. Mentre que la major part dels països de la Unió Europea redueixen la seva escletxa salarial entre dones i homes, a Espanya roman estancada.

El 67,15% dels casi dos milions de treballadors que cobren com a màxim  645,3 € mensuals són dones. I aquests anys darrers, les dones han duplicat la pèrdua de poder adquisitiu respecte als homes.

Analitzant la tipologia dels contractes podem concloure que les  jornades a temps complet redueixen l’escletxa salarial al 14,60% i garanteixen retribucions més dignes a les dones. En canvi, les dones amb un contracte de duració indefinida suporten una bretxa del 25,66%.

Les dones assalariades, per percebre de mitjana les mateixes retribucions que els homes, haurien de treballar 79 dies més a l’any. Dit d’altre manera: les dones treballen més de dos mesos de forma gratuïta tots els anys.

Només quatre Comunitats Autònomes, entre elles la nostra, amb un 15,88%, tenen bretxes inferiors a la nacional i això no és degut a la millora de les condicions laborals de les dones sinó més bé per la precarització del treball masculí. El salari mitjà anual de les dones en Balears ha caigut els anys 2011 i 2011 379 € mentre que el dels homes va caure 605 €.

Les darreres dades publicades de l’Agència Tributària sobre salaris per sexe i activitat professional a Balears deixa una fotografia preocupant. Tots els sectors d’activitat estan afectats per escletxes salarials, essent els sectors feminitzar els pitjors parats.


Per afegir sobre el banyat, si es dotés de valor econòmic  el temps en les responsabilitats familiars i domèstiques, aquesta bretxa salarial s’incrementaria. Per cada 100 hores de feina es necessiten 127 hores de feines domèstiques i de cures per mantenir el nostre estat del benestar, hores de feina que no són pagades ni tampoc valorades socialment. Hores gratuïtes que majoritàriament són realitzades per dones (el 80%).

És il·lustratiu el fet de què en 2014 de les 810 excedències per cura de familiars que va haver a Balears, 753 és a dir, el 93% les agafaren dones.

Cal avançar cap a un canvi de model econòmic i anar cap una economia de la igualtat, potenciant els sectors que generar equitat i inclusió social, i a la vegada treballar per l’eliminació de prejudicis i estereotips que des de la infància provoquen la segregació horitzontal (concentració de dones en sectors laborals amb pitjor retribució i menys valorats)  i vertical ( la dificultat de promoció professional de les dones així com els obstacles per arribar als llocs de direcció, consells d’administració i presa de decisions).

Hem d’atacar directament la precarietat laboral, apostar pels serveis públics que permeten la conciliació i la cura de les persones dependents i promoure una cultura de la coresponsabilitat, perquè els homes s’involucrin més en les tasques de criança.

Per totes aquestes raons , el Grup Parlamentari Socialista hem presentat tota una bateria de propostes. No podem ni volem esperar 70 anys per acabar amb les desigualtats salarials.

La primera té un caràcter purament simbòlic amb l’objectiu de conscienciar al conjunt de la població respecte a aquest problema, i per tant hem aprovat celebrar el 22 de febrer el Dia per la Igualtat Salarial.

La segona proposta aprovada és la d’ impulsar mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal  a través de la flexibilització de les jornades, teletreball, aprofitament de les noves tecnologies per a la feina, jornades reduïdes, eliminació d’exigència de presencialitat, etc. Tenim una fantàstica llei d’igualtat que cal desplegar i calendaritzar.

Altre proposta que ha rebut el suport majoritari ha estat la de realitzar una auditoria salarial a funció pública per identificar les àrees on es pot millorar, revisant els criteris salarials de treballadors i treballadores.

També la de prioritzar en la contractació pública a empreses menors de 250 treballadors que desenvolupin plans d’igualtat i promoguin la conciliació entre el seu personal. No es tracta d’obligar ningú, sinó computar-ho com a mèrit i destacar les bones pràctiques.

La cinquena proposta ha estat que en matèria de contractes, el Govern garantirà i supervisarà què les treballadors i treballadores subcontractats tinguin unes condicions laborals i salarials dignes, des del respecte als convenis laborals. És important fer-ho així, per assegurar que empreses que es despengen dels mateixos puguin contractar amb el Govern.

Amb la setena proposta el Parlament ha explicitat el rebuig a ser còmplices amb les pràctiques del dumping laboral i per tant ser molt curosos als plecs de contractació pública. No podem tirar els preus per accedir als concursos públics, perquè això repercuteix en les condicions salarials de les persones i en el seu futur.

Per al grup socialista és fonamental l’impuls de les places públiques per afavorir la conciliació de les mares treballadores. Va ser gràcies al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es va engegar el Pla Educa-3, per crear 300.000 noves places entre 2008 i 2012, moltes d’elles a la nostra CCAA (unes 2000) gràcies al compromís del president Francesc Antich. Aquests anys de polítiques del PP tot s'ha anat a norris. Mariano Rajoy s’ha carregat el Pla Educa 3 i després d’anys de retallades a nivell autonòmic -fins el punt de que el PP va deixar en 2015 la partida a 0-  enguany s’ha habilitat una partida 1,5 milions d’euros per ajudes a les unitats d’educació infantil de la xarxa d’escoletes públiques.

Altre proposta amb el suport dels diferents grups ha estat la d’impulsar la llei de la dependència i la creació de places de residències públiques. Perquè tot allò que és assumit des de lo públic, ajuda a descarregar les esquenes de les dones més vulnerables, i perquè a la vegada és una font d’ocupació que genera economia inclusiva.

També desenvolupar campanyes de conscienciació social per a una major coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques domèstiques i de la cura d’infants i persones majors i dependent.

Hem coincidit en augmentar la vigilància d’Inspecció de Treball en el compliment dels convenis i a col·laborar amb els sindicats per aprofundir en l’aplicació de la igualtat de gènere en la negociació col·lectiva.

I per últim hem instat a derogar la reforma laboral per les conseqüències nefastes que té sobre les dones i els seus drets i a aprovar una llei d’igualtat salarial.



Ha estat un debat ric i si una cosa ha quedat clara, és el compromís del Partit Socialista envers la igualtat entre dones i homes. 

70 ANYS SÓN MASSA. PER LA IGUALTAT SALARIAL.





Quants dies més ha de treballar una dona per cobrar el mateix que un home? La resposta, en tots els casos, hauria de ser 0, no obstant això, l’escletxa salarial, la diferència entre el salari d’homes i dones, no ha aturat d’augmentar els darrers anys.

El ritme actual en la reducció de la bretxa salarial és tan lent que la pròpia Comissió Europea ha afirmat que de seguir així, haurem de menester 70 anys per assolir la igualtat de remuneració.

Com que no poden esperar tant de temps cal agafar el bou per les banyes el Grup Socialista hem presentat en la Comissió parlamenària d'Assumptes Socials i Drets Humans una proposició no de llei per corregir aquesta desigualtat retributiva. 

Cal dir que és una proposta que arriba després d'un any de feina legislativa, com la llei d'igualtat entre dones i homes i d'un gran compromís per part del Govern de les Illes Balears. Cal recordar que som la primera comunitat en incorporar clàusules socials en els contractes amb l’administració, per fomentar la feina de qualitat- i s'ha constituit fa poc el Consell de la Responsabilitat Social Corporativa. 


No hi ha una única causa de la desigualtat salarial. És un debat molt complex on es mesclen factors estructurals, econòmics, de mercat laboral i de gènere.

La infravaloració social del treball de les dones és una de les causes. I ja sabem que signifiquen salaris baixos:  precarietat laboral i existencial. Els baixos salaris que perceben les dones, unit a la manca de repartiment de les tasques de la llar i de les cures, dona com a resultat unes forts diferències en relació als homes. Les dobles i triples jornades afecten a la qualitat de vida de les dones, a la seva autonomia, benestar i llibertat. Qui s’ocupa per sobreviure difícilment accedirà a la cultura o a la participació social i política.

Podem afirmar que tenim dos grans cavalls de batalla: el mercat laboral i el patriarcat.

Si anem a les dades, la darrera Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la remuneració anual bruta de les treballadores espanyoles va ser d’un 24% inferior a la dels homes, la més alta dels darrers sis anys. Mentre que la major part dels països de la Unió Europea redueixen la seva escletxa salarial entre dones i homes, a Espanya roman estancada.

El 67,15% dels casi dos milions de treballadors que cobren com a màxim  645,3 € mensuals són dones. I aquests anys darrers, les dones han duplicat la pèrdua de poder adquisitiu respecte als homes.

Analitzant la tipologia dels contractes podem concloure que les  jornades a temps complet redueixen l’escletxa salarial al 14,60% i garanteixen retribucions més dignes a les dones. En canvi, les dones amb un contracte de duració indefinida suporten una bretxa del 25,66%.

Les dones assalariades, per percebre de mitjana les mateixes retribucions que els homes, haurien de treballar 79 dies més a l’any. Dit d’altre manera: les dones treballen més de dos mesos de forma gratuïta tots els anys.

Només quatre Comunitats Autònomes, entre elles la nostra, amb un 15,88%, tenen bretxes inferiors a la nacional i això no és degut a la millora de les condicions laborals de les dones sinó més bé per la precarització del treball masculí. El salari mitjà anual de les dones en Balears ha caigut els anys 2011 i 2011 379 € mentre que el dels homes va caure 605 €.

Les darreres dades publicades de l’Agència Tributària sobre salaris per sexe i activitat professional a Balears deixa una fotografia preocupant. Tots els sectors d’activitat estan afectats per escletxes salarials, essent els sectors feminitzar els pitjors parats.


Per afegir sobre el banyat, si es dotés de valor econòmic  el temps en les responsabilitats familiars i domèstiques, aquesta bretxa salarial s’incrementaria. Per cada 100 hores de feina es necessiten 127 hores de feines domèstiques i de cures per mantenir el nostre estat del benestar, hores de feina que no són pagades ni tampoc valorades socialment. Hores gratuïtes que majoritàriament són realitzades per dones (el 80%).

És il·lustratiu el fet de què en 2014 de les 810 excedències per cura de familiars que va haver a Balears, 753 és a dir, el 93% les agafaren dones.

Cal avançar cap a un canvi de model econòmic i anar cap una economia de la igualtat, potenciant els sectors que generar equitat i inclusió social, i a la vegada treballar per l’eliminació de prejudicis i estereotips que des de la infància provoquen la segregació horitzontal (concentració de dones en sectors laborals amb pitjor retribució i menys valorats)  i vertical ( la dificultat de promoció professional de les dones així com els obstacles per arribar als llocs de direcció, consells d’administració i presa de decisions).

Hem d’atacar directament la precarietat laboral, apostar pels serveis públics que permeten la conciliació i la cura de les persones dependents i promoure una cultura de la coresponsabilitat, perquè els homes s’involucrin més en les tasques de criança.

Per totes aquestes raons , el Grup Parlamentari Socialista hem presentat tota una bateria de propostes. No podem ni volem esperar 70 anys per acabar amb les desigualtats salarials.

La primera té un caràcter purament simbòlic amb l’objectiu de conscienciar al conjunt de la població respecte a aquest problema, i per tant hem aprovat celebrar el 22 de febrer el Dia per la Igualtat Salarial.

La segona proposta aprovada és la d’ impulsar mesures per afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal  a través de la flexibilització de les jornades, teletreball, aprofitament de les noves tecnologies per a la feina, jornades reduïdes, eliminació d’exigència de presencialitat, etc. Tenim una fantàstica llei d’igualtat que cal desplegar i calendaritzar.

Altre proposta que ha rebut el suport majoritari ha estat la de realitzar una auditoria salarial a funció pública per identificar les àrees on es pot millorar, revisant els criteris salarials de treballadors i treballadores.

També la de prioritzar en la contractació pública a empreses menors de 250 treballadors que desenvolupin plans d’igualtat i promoguin la conciliació entre el seu personal. No es tracta d’obligar ningú, sinó computar-ho com a mèrit i destacar les bones pràctiques.

La cinquena proposta ha estat que en matèria de contractes, el Govern garantirà i supervisarà què les treballadors i treballadores subcontractats tinguin unes condicions laborals i salarials dignes, des del respecte als convenis laborals. És important fer-ho així, per assegurar que empreses que es despengen dels mateixos puguin contractar amb el Govern.

Amb la setena proposta el Parlament ha explicitat el rebuig a ser còmplices amb les pràctiques del dumping laboral i per tant ser molt curosos als plecs de contractació pública. No podem tirar els preus per accedir als concursos públics, perquè això repercuteix en les condicions salarials de les persones i en el seu futur.

Per al grup socialista és fonamental l’impuls de les places públiques per afavorir la conciliació de les mares treballadores. Va ser gràcies al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero que es va engegar el Pla Educa-3, per crear 300.000 noves places entre 2008 i 2012, moltes d’elles a la nostra CCAA (unes 2000) gràcies al compromís del president Francesc Antich. Aquests anys de polítiques del PP tot s'ha anat a norris. Mariano Rajoy s’ha carregat el Pla Educa 3 i després d’anys de retallades a nivell autonòmic -fins el punt de que el PP va deixar en 2015 la partida a 0-  enguany s’ha habilitat una partida 1,5 milions d’euros per ajudes a les unitats d’educació infantil de la xarxa d’escoletes públiques.

Altre proposta amb el suport dels diferents grups ha estat la d’impulsar la llei de la dependència i la creació de places de residències públiques. Perquè tot allò que és assumit des de lo públic, ajuda a descarregar les esquenes de les dones més vulnerables, i perquè a la vegada és una font d’ocupació que genera economia inclusiva.

També desenvolupar campanyes de conscienciació social per a una major coresponsabilitat entre dones i homes en les tasques domèstiques i de la cura d’infants i persones majors i dependent.

Hem coincidit en augmentar la vigilància d’Inspecció de Treball en el compliment dels convenis i a col·laborar amb els sindicats per aprofundir en l’aplicació de la igualtat de gènere en la negociació col·lectiva.

I per últim hem instat a derogar la reforma laboral per les conseqüències nefastes que té sobre les dones i els seus drets i a aprovar una llei d’igualtat salarial.



Ha estat un debat ric i si una cosa ha quedat clara, és el compromís del Partit Socialista envers la igualtat entre dones i homes. 

miércoles, 11 de noviembre de 2015

RECONEXIÓN


Durante los últimos meses hemos desayunado, merendado y cenado con el proceso independentista. Particularmente, siempre he desconfiado de los nacionalismos –periféricos o centralistas- y se me ha llegado ha hacer muy cansino tanto el inmovilismo del Gobierno de Mariano Rajoy como las ensoñaciones de quienes pretenden anteponer su voluntad -que no la de todo el pueblo catalán- por encima del Estado de Derecho y de la Constitución, de la que también participan y participaron.

El proceso secesionista o de desconexión unilateral es una ficción que está abocada al fracaso. Ser reconocido, significa ser reconocido por los demás. Por tanto, para que un estado sea reconocido, necesita del reconocimiento de los otros, dotarse de legitimidad internacional.  Difícilmente será posible a través de los cauces y procedimientos utilizados.

Recordemos que el independentismo quería medir sus fuerzas convirtiendo las pasadas elecciones autonómicas en plebiscitarias - una auténtica tomadura de pelo- y cuando se les cambiaron las tornas, arbitrariamente, olvidaron la regla de la mayoría para abrazar los principios del parlamentarismo representativo, sacando pecho de su mayoría en escaños pero no de votos.

En esta huida hacia adelante para tapar las miserias del 3%,  la corrupción sistematizada de CIU y los recortes, vemos extraños compañeros de viaje que tapándose la nariz y poniéndose una venda en los ojos, han avalado la disminución del estado del bienestar en aras del trampantojo de la conquista de la república catalana enarbolada por la dialéctica y sofística del presidente en funciones. El nuevo escenario post-electoral, donde Mas se lo juega al “todo o nada” parece abocado a unas nuevas elecciones.  El mito fundacional de una nueva sociedad catalana se fundamenta para estos grupos en el tacticismo, donde el fin justifica los medios.

Almudena Grandes tocaba la tecla adecuada esta semana cuando formulaba la pregunta ¿A quién beneficia todo este proceso, todo este ruido, toda esta fragmentación? Desde luego, que a los trabajadores y a la ciudadanía no. Interesa a Mariano Rajoy y a Artur Mas, que se retroalimentan de esta narrativa en la que llevamos meses inmersos y que atrapa nuestro día a día olvidando otras cuestiones como la de la corrupción de la derecha, la financiación en B durante décadas del PP y de CIU, la reforma laboral, la precariedad, los recortes que ha sufrido la sanidad por parte del Gobierno y la Generalitat, los desahuciados de sus casas y sus vidas o el machismo criminal, que ha provocado que en las últimas 72 horas hayan sido asesinadas 5 mujeres.

Éste es el verdadero proceso de desconexión que existe en nuestro país: el de Mas, Rajoy  & CIA respecto de los problemas de la ciudadanía. Quererse situar por encima de las leyes de las que nos hemos dotado me parece tan kamikaze y anti-democrático como el hecho de que quienes tienen la obligación legal, moral y política de ponerse al frente y solucionar los problemas de la ciudadanía no lo hagan.  Resulta más sencillo ponerse de perfil y asumir, como decía Sartre que “el infierno, son los otros”.

Frente a las soflamas, consignas vacuas y planteamientos negacionistas de nuestra Transición y conquistas democráticas, el Partido Socialista, con Pedro Sánchez a la cabeza, planteamos una solución, una alternativa que nos permita generar un marco de convivencia y estabilidad para las futuras décadas. El Pacto del 78 tuvo esta virtualidad y creemos que es hora de actualizarlo.
Los socialistas de Baleares hemos trabajado duro para conseguir que en el conjunto del PSOE se haya adoptado una postura de reforma federal de la Constitución. Y la postura del PSOE es la postura de Baleares. Estamos a favor de la cohesión territorial desde el diálogo y el consenso, a favor de una reforma constitucional que nos permita garantizar el progreso, la paz social y estabilidad política para combatir las desigualdades sociales a través de la solidaridad territorial. Estamos a favor de extender y garantizar los derechos fundamentales, especialmente los derechos sociales, los cuales  queremos blindar, enmendando errores del pasado. Queremos mejorar la calidad democrática y de nuestras instituciones.

En medio del vocerío y posturas radicalizadas, la propuesta de Pedro Sánchez es una propuesta equilibrada que pone el énfasis en lo verdaderamente importante: los derechos y las oportunidades de los ciudadanos y ciudadanas. Ni las Ítacas, ni los Dorados, ni los cielos asaltados solucionarán los verdaderos problemas de la gente: una buena educación para sus hijos, cobertura social, un acceso a la sanidad sin co-pagos, la posibilidad de dejar a sus mayores dependientes en un centro de día, poder trabajar sin ser explotado y en condiciones dignas, poder calentar sus casas este invierno y llevar un plato de comida a sus familias. Éstos son los verdaderos problemas de los cuales los socialistas no nos sentimos desconectados.


Tengo confianza en que el próximo 20 de diciembre, los ciudadanos y ciudadanas darán el apoyo mayoritario a Pedro Sánchez para poder emprender la reconexión respecto a nuestras instituciones y nuestro estado del bienestar que necesita el conjunto del estado español. Creo, que somos el único partido en condiciones para hacerlo.

viernes, 18 de septiembre de 2015

A propósito de Chile



Me parece muy loable que el Sr. González defienda la libertad de expresión y condene las nulas garantías jurídicas del caso del opositor Leopoldo López, que recordemos ha sido condenado a 13 años de prisión en Venezuela. Como dijo Voltaire “puedo no estar de acuerdo con lo que dices, pero moriría por el derecho que tienes a decirlo”.

Sin embargo, siento una profunda indignación y vergüenza por las declaraciones respecto a Augusto Pinochet. Decir que un dictador asesino, respetaba los derechos humanos, aunque sea para compararlo con Nicolás Maduro, me parece un despropósito.

Tengo amigos chilenos y me veo en cierta manera, obligada a hacer esta entrada en mi blog. 

Desde los años cincuenta Estados Unidos financió a un grupo de economistas chilenos -conocidos como los ‘chicago boys’- como parte de un programa de la Guerra Fría destinado a contrarrestar las políticas izquierdistas en América Latina. Los ‘chicago boys’ llegaron a copar la Universidad Católica privada de Santiago de Chile. A partir de los años setenta, las élites financieras comienzan a organizar una oposición al gobierno de Salvador Allende a través del denominado ‘Club de los lunes’, relacionándose con los seguidores de Friedman en Chile y subvencionándoles las investigaciones teóricas. La CIA había estado alimentando la idea de que los socialistas eran anti-chilenos, espías rusos, el enemigo interior. De hecho, Pinochet se refirió a su golpe militar como una guerra al socialismo. 13.500 civiles fueron arrestados y encarcelados, los estadios de fútbol que tanto entretenimiento habían ofrecido se convirtieron en espacios de hacinamiento y tortura, las caravanas de la muerte atemorizaron al pueblo arremetiendo contra cualquier persona identificada con los valores socialistas y el sindicalismo. La comunidad captó el mensaje: la resistencia era mortal. 3200 personas fueron ejecutadas, 80.000 fueron a la cárcel, 20.000 se tuvieron que exiliar. Chile reconoce a más de 40.000 vćtimas de la dictaruda.

Cuando el 11 de septiembre de 1973 el General Augusto Pinochet lleva acabo el golpe de estado contra el gobierno izquierdista de la Unidad Popular y su presidente Salvador Allende, pone al frente de la Junta a los 'chicago boys' quienes habían trabajado a contrarreloj para tener el programa económico justo a tiempo para el golpe militar. Su primer trabajo fue negociar los créditos del Fondo Monetario Internacional. El resultado de tal proceso: privatización de activos públicos, de los recursos pesqueros, madereros, reversión de nacionalizaciones, apertura de las fronteras a las importaciones, privatización de la Seguridad Social, nuevas formas de especulación financiera, demolición de barreras para proteger el producto local, disminuyó el gasto público, aumentó el militar, se eliminó el control de precios -que regulaba productos de primera necesidad como el pan o el aceite- y se firmó un tratado de libre comercio con las compañías extranjeras que se garantizaron todos los beneficios, exportaciones, etc.
Con los planes de reestructuración económica el general Augusto Pinochet creía obedecer la jerarquía de las “leyes naturales” del mercado.  Sin embargo, todas las reformas estructurales no diez ron los resultados esperados. Las contradicciones eran tantas que en 1975 tuvo que venir el mismo Milton Friedman a salvarle el experimento: recetó más capitalismo salvaje.  El sistema educativo fue sustituido por cheques escolares y escuelas chárter, se privatizaron las guarderías, los cementerios, la seguridad social.

El cambio violento en las reglas del juego a nivel económico, unido a la represión en el ámbito social y político generó una transformación en las expectativas de la población en el proceso inflacionario. Una transformación en las costumbres y hábitos de consumidores, empresarios y trabajadores. Ni los precios ni los sueldos iban a subir.  El dogmatismo y la falta de evidencia empírica de tales medidas condujeron a un aumento de la inflación en un 375%, a pérdidas de empleo masivas, la tasa de paro pasó del 3% al 20%, el PIB se contrajo un 15%, el gasto público se recortó en un 27% y  subieron los precios de alimentos básicos. En 1982 la economía chilena se derrumbaba: hiperinflación, 30% tasa de paro, gran deuda privada de las empresas que habían comprado el país. La única empresa que no se había privatizado, la minera CODELCO, obtenía un 85% de beneficios por exportaciones. Pinochet ante la desesperación se ve obligado a renacionalizar empresas.

Según la politóloga Naomi Klein Chile no fue un laboratorio puro del libre mercado sino más bien un país donde una élite pasó de rica a muy rica. Un modelo de estado corporativista donde los ricos le declararon la guerra a los pobres y las clases medias. En 1988 el 45% de la población estaba por debajo del umbral de la pobreza. El 10% más rico había visto crecer sus ingresos en un 83%.

Los shocks no fueron para curar sino para realizar una transferencia del dinero de la ciudadanía a las élites económicas convirtiendo deudas privadas en públicas y a base de subsidios del estado a empresas.

Los países desarrollistas del Cono Sur fueron laboratorios vivos para la represión, la tortura  y la imposición de nuevos modelos de estados corporativistas. Los golpes de estado en Brasil, Uruguay, Argentina son ejemplos de la contra-revolución de las élites y oligarquías contra el avance de los trabajadores y políticas de redistribución de la riqueza. El poder militar se entrona en 1954 en Paraguay, en 1964 en Brasil y en 1968 en Perú, en 1972 en Uruguay,  Chile en 1973, Argentina en 1976.    Organizaciones internacionales como Amnistía Internacional han realizado investigaciones fundamentales en Chile y Argentina para denunciar la vulneración sistemática de los derechos humanos, ahora bien tales informes evitando identificaciones ideológicas no han profundizado en las causas de tales vulneraciones.

Sólo el informe Brasil “Nunca Mais”, elaborado en el marco de las Comisiones de la Verdad en América Latina vincula golpes militares con proyecto económico neoliberal. Establece una conexión entre la violencia ejercida y la represión con la economía como parte de un mismo proyecto.

Venezuela deja mucho que desear en cuanto al respeto de libertades y derechos políticos, y me parece reprobable e injusto que haya criminalización y persecución de la oposición. Ahora bien, hacer esta burda comparación, minimizando los crímenes de guerra perpetrados por Pinochet me parece un exceso. Desgraciadamente, otro más que se suma a una larga lista de acciones que a muchos socialistas, nos hacen sonrojar.